Les mames dinosaurio criden els seus fills. Són injustes i colèriques, s'enrabien i s'emprenyen, jutgen i obliguen. Les mames dinosaurio escupen foc pels queixals, mala llet i cansament acumulat. Les mames dinosaurio no tenen paciència, i paguen amb els seus nens -els seus amors- les frustracions, els disgustos, les misèries, les culpes, els ressentiments i les discussions.
Les mames dinosaurio fan plorar. S'obliden que la vida hauria de seguir el ritme lent, plàcid, pausat, despreocupat, dels infants. No recorda que anar a tota canya per la vida, topant amb cada cantonada sense parar atenció als detalls més menuts, no va amb les criatures.
Les mames dinosaurio no escolten, perden els estreps, els nervis, la coherència, l'oremus, el nord, la perspectiva, els valors i les prioritats. Les mames dinosaurio no són càlides, toves, tendres, dolces i arrodonides, sinó fredes, punxegudes, dures, amargues i desagradables. Cap petit hauria d'haver-se-les mai amb una mama dinosaurio...
La sort de les mames dinosaurio és tenir al costat personetes nobles de mans petites, ulls honestos i ànimes pures, innocents, capaces de perdonar, fins i tot d'oblidar, les paraules més feridores, les mirades més punyents, amb una sinceritat que cap adult no tindria.
"-Amor, m'he posat mama dinosaurio, oi?
-Sí mama. Què m'has dit?
-Doncs t'he parlat malament i t'he cridat. Perdona'm vida. Estava cansada. No ha estat culpa teva, no tenia res a veure amb tu.
-Et perdono, mama.
-Gràcies, carinyo. Quan em posi mama dinosaurio digue'm que m'estic equivocant, que ho estic fent fatal.
-Sí, mama, el proper dia t'avisaré. És que de vegades no m'enrecordo! Juguem?"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada