El petit gran ratolí

Hi havia una vegada un ratolí que s'havia fet gran. Ho va començar a ser una mica quan va néixer la seva germaneta. Sobretot, de mida. Que enooorme que el trobava la seva mare amb la bebè als braços! De sobte, aquell ratolí escanyolit i esprimatxat, encara més després de les diverses grips intestinals que el pobre havia patit aquell hivern, va passar a ser un ratolí llaaarg com un dia sense pa. De sobte, les seves frases, ja sorprenetment intel·ligibles des dels dos anys, semblaven paràgrafs extrets de qualsevol llibre d'assaig. De sobte, aquell pollastret petit ja menjava sol, i es rentava les dents, i les mans, sol, es treia la roba sol, anava en bicicleta i renyava la seva mare quan deia paraulotes: "La boca, mamaaa!"

De cop i volta, aquella ratona escarransida havia crescut, però una mica contracor, perquè volia ser petita, també. "Es pot ser petit i gran alhora, mama?" Aquella piltrafeta volia dur bolquers a casa, però a casa els avis ja anava al vàter "com els nens grans". Volia fer teta tot el dia, com la nena, però a casa els avis menjava xupa-xups de Coca Cola. Volia anar a coll de la mama, però amb la iaia caminava agafat de la mà. Volia dur xumet, però, de fet, no sabia ni què era ni per a què servia, perquè ell no n'havia fet servir mai...

Hi havia una vegada un ratolí estimat pel seu pare, per la seva mare, per la seva germaneta. Hi havia una ratona respectada pels seus avis, els seus tiets. Gran, petit, content, enfadat, trist... Aquell ratolí tenia tot el dret del món de voler ser dues coses alhora; tenia el deret de créixer i el dret de tornar a ser un nadó. El dret que l'abracessin quan cridava de ràbia, de rebre petons quan plorava de dolor, de sentir paraules dolces quan només veia una bebè fent teta amb la SEVA mama. I és que és tan difícil, créixer, i tan fàcil ser jutjat...