QUÈ OFEREIXO

*Assessorament en portanadons, bolquers de tela, ecomenstruació, criança natural, lactància...

dimarts, 13 de novembre de 2012

TALLER DE BOLQUERS DE TELA A CERDANYOLA DEL VALLÈS

CANVI DE DATA DEL TALLER:

TALLER GRATUÏT DE BOLQUERS DE TELA
ECO-NENS, CERDANYOLA DEL VALLÈS
3 DE DESEMBRE, D'11 A 12.30H


US HI ESPEREM!


divendres, 6 de juliol de 2012

Sóc mama dinosaurio

Les mames dinosaurio criden els seus fills. Són injustes i colèriques, s'enrabien i s'emprenyen, jutgen i obliguen. Les mames dinosaurio escupen foc pels queixals, mala llet i cansament acumulat. Les mames dinosaurio no tenen paciència, i paguen amb els seus nens -els seus amors- les frustracions, els disgustos, les misèries, les culpes, els ressentiments i les discussions.

Les mames dinosaurio fan plorar. S'obliden que la vida hauria de seguir el ritme lent, plàcid, pausat, despreocupat, dels infants. No recorda que anar a tota canya per la vida, topant amb cada cantonada sense parar atenció als detalls més menuts, no va amb les criatures. 

Les mames dinosaurio no escolten, perden els estreps, els nervis, la coherència, l'oremus, el nord, la perspectiva, els valors i les prioritats. Les mames dinosaurio no són càlides, toves, tendres, dolces i arrodonides, sinó fredes, punxegudes, dures, amargues i desagradables. Cap petit hauria d'haver-se-les mai amb una mama dinosaurio...

La sort de les mames dinosaurio és tenir al costat personetes nobles de mans petites, ulls honestos i ànimes pures, innocents, capaces de perdonar, fins i tot d'oblidar, les paraules més feridores, les mirades més punyents, amb una sinceritat que cap adult no tindria.

"-Amor, m'he posat mama dinosaurio, oi?
-Sí mama. Què m'has dit?
-Doncs t'he parlat malament i t'he cridat. Perdona'm vida. Estava cansada. No ha estat culpa teva, no tenia res a veure amb tu. 
-Et perdono, mama.
-Gràcies, carinyo. Quan em posi mama dinosaurio digue'm que m'estic equivocant, que ho estic fent fatal.
-Sí, mama, el proper dia t'avisaré. És que de vegades no m'enrecordo! Juguem?"

dimecres, 9 de maig de 2012

Represa de contacte

Reprenc aquest bloc després de molts dies d'inactivitat. Bé, és clar, inactivitat relativa, que, ja se sap, amb dos nens el moviment és sempre constant!

La veritat és que em pensava que seria més fàcil compaginar una de les meves aficions, l'escriptura, amb la criança, però m'he adonat que estava molt equivocada. No puc estudiar, estar per l'Isaac i l'Olga (i per l'Estel!), tenir la nevera plena, la roba neta i el pis endreçat, tot junt i alhora, especialment si el Txema fa el torn de nit. Així doncs, he hagut de prioritzar.

Acabat el curs de lactància de Fedecata (sí, ja tinc la nota, ja puc ser assessora, en acabar les pràctiques!), (mig) sadollada la meva fam de premis literaris i amb el torn de nit ja oblidat (fins d'aquí dos mesos), miro ara de continuar compartint amb qui em vulgui seguir les meves experiències com a mama de dos. I n'hi ha hagut un bon grapat, d'experiències, aquests dies!

D'una banda, l'Isaac ja no pren pit. El deslletament ha estat imposat per mi, malgrat que no m'agrada dir-ho així... Però si fos per ell encara faria teteta tot el dia, com l'Olga. De l'altra, ha començat a quedar-se a dormir a casa els avis. M'ho demana ell, i s'ho passa molt bé, cosa que no vol dir que no s'enyori... El noto tan tovet l'endemà d'haver dormit fora!

També hi ha l'Estel, una cadelleta de tres mesos que hem adoptat fa poc i que ens té el cor robat, encara que es faci pipi on vulgui i se'ns mengi els cotxets! (Gràcies, Laura de l'Hotel-Caní El Vilà!)

Pel que fa a l'Olga... Ja té dues dents i mitja, em mossega el pit esquerre i m'hi fa sang (Carlos González, m'agrada molt tot el que dius, però no estic d'acord que les dents no fan mal quan surten, no, no...), i quan demana, bé, quan xigeix, teteta, ja tremolo! Sort que sé que és una etapa més, passarà...

El Txema i jo... Bé, què es pot dir d'una peralla amb dos bebès i un cadell? Necessitem un cap de setmana romàntic, ja! Però si hem arribat fins aquí deu ser que el nostre amor és indestructible! Noies de La Matriuska, il·lumineu-me aquest divendres a l'Espai Familiar amb la vostra xerrada sobre el sexe!

Tinc ganes d'escriure una mica sobre el nostre tàndem. Espero poder-ho fer aquesta nit, que l'Isaac diu que dormirà a cals avis!



Per cert, continuo oferint assessorament TOTALMENT GRATUÏT sobre portanadons i bolquers de tela!

divendres, 20 d’abril de 2012

Taller d'iniciació als bolquers de tela
Espai Familiar Sant Martí
Divendres 20 d'abril, 10h

dilluns, 19 de març de 2012

Ruta666


Duu els noms dels seus fills tatuats, un a cada braç. Beu cervesa barata. Ja no fuma, ho va deixar durant el segon embaràs de la seva dona. Però enyora el fum entrant dins seu. Té una ampolla guardiola grossa de Coca-cola que va omplint, a poc a poc, de monedes d’euro, amb l’esperança d’arribar un dia a tenir-ne prou per comprar la tan somiada Harley 48. De moment, es conforma a tancar els ulls i parar les orelles quan en passa una pel carrer. A contemplar la que hi ha aparcada al pàrquing de casa seva. A devorar revistes de motos, a vestir-se amb caçadora de pell i a deixar-se la barba llarga com la Ruta 66.

L’Anna riu, embadalida. “Oye como va, qué ritmo, bueno pa gosar, prinsesa…” Son pare fa bots sobre el matalàs, els ulls de la petita espurnegen. “Va, papa, canta-l’hi un altre cop!”. L’Abel, el petit gran ratolí, no es perd ni un detall de l’escena, interrompuda pel veí que surt al carrer amb la moto. “Papa, una Hal·ley! És múúúsica!” “Mamaaaa, tu vols tenir una Hal·ley algun dia? Jo sí que en vull una!”

De vegades la mirada li viatja fins a l’infinit. Texas, Arizona... El seu esperit lliure es revifa de tant en tant, i suplica unes hores de llibertat, oberta la porta de la gàbia on se sent pres a voltes. Motors brunzint, tubs d’escapament, alcohol, nit i sexe brutal recorren els seus pensaments. “Aquesta colònia és massa femenina per a mi”, pensa. Les samarretes negres i les armilles de pell no li dissimulen la panxa que la bona vida, casolana i sedentària, li ha regalat.

Aquesta tarda ha fet caldo, recepta de la iaia, i brownie de xocolata. Hi ha posat menys sucre, que a ella no li agrada tan dolç, però poques avellanes, que a ell li fan nosa. El puerperi és massa llarg. Li esperen dos anys difícils. Baixa a comprar cebes i patates. Omple la banyera i s’hi fica amb el nen. Juguen amb l’aigua fins pràcticament buidar-la, li posa el pijama i crema hidratant i el pentina. Aviat arribarà la dona; haurà de ser prudent, el seu parlar groller li crispa tots els nervis. Però ell vol ser ell, no vol ser dolç, ni romàntic, no vol canviar, ni té per què fer-ho. Els homes durs també saben estimar.

Ell sempre ha parlat cridant. Obrer com és, les mans de pell dura el delaten. Els insults, les paraules de tribu urbana, fan que la comunicació entre la parella no sigui del tot fluïda. I una vèrbola insultant reprimida set anys se li enquista com una mala cosa. Ella, sensible a l’extrem, no tolera cap mot malsonant, cap lletra fora de lloc, cap comportament moralment desviat. Com mirant de redreçar els seus propis impulsos nascuts durant l’adolescència, com tractant de ser qui no és, li complica l’existència de tal manera que no hi ha prou benzina al món per allunyar-se’n.

Però l’estima. Però l’estima. I ell ha fet croquetes per sopar. I ella li ha donat dos fills. El veí surt del pàrquing, els cavalls ressonen al carrer endormiscat, l’enveja el corromp. “Papaaa! És músicaaa!”. Sí, fill, però jo mai no la podré escoltar.
 
Cada dilluns baixa a l’administració de loteria a fer la primitiva. El senyor Joan dóna un sugus a l’Abel. Ell seria feliç si li toquessin els diners justos per a una de segona mà. Arribaria cada dia a la fàbrica amb el pit inflat d’orgull, l’expressió severa de qui ha hagut de lluitar per viure i sobreviure, el rostre nòrdic amb una nova llum, les mans al manillar i els peus als pedals. Casc negre, botes de pell, cigarro a la boca, cervesa cara d’alta graduació. I se l’enduen mil dimonis escuats quan veu que el pot de la grossa ja no hi és; que algun afortunat ja ha anat al concessionari a robar-li la Hal·ley.

A la parada del Jordi compra plàtans i mandarines, pomes i taronges. Ja no se’n recorda. El nen el crida des del cotxe de moneda estant. Les nenes són a l’herbolari, comprant sucs de pinya ecològics i galetes d’arròs. A la tarda han d’anar a la pediatra, i han de dinar d’hora.    

Se la mira mentre mengen. No li deixa encendre el televisor. Encara sent amor? Encara la troba bonica? Es van casar un 7 del 7 del 7, ara fa cinc anys, i sembla que fa tota una vida. Tenia tants plans... Ell, que sempre s’havia considerat un bohemi, una ànima solitària, un ésser independent, sense lligams, sense responsabilitats ni ganes de tenir-ne... Què va fer que se n’enamorés? De cop, sense adonar-se’n, s’havia trobat brindant per un matrimoni feliç, la parelleta, el monovolum i el gos. De cop, el seu somni americà s’havia esfumat, s’havia esvaït com el fum dels cigarros que ja no cremaven entre els seus dits; com les paraules dolces xiuxiuejades a cau d’orelles desconegudes.

Però la nena riu, embadalida. El petit gran ratolí juga amb els trens mentre el Sisa menja taronges i mandarines i arròs. Ella escombra, i escombra, i treu la pols, i escombra. No para quieta. No pot parar quieta. I ell no pot deixar de contemplar-la. Els cabells, curts i de color caoba, fa uns anys havien estat rossos i llargs. La figura de dona que ha tingut dos fills, de dona que alleta dos cadells, rodona i flàccida, encara l’excita. El mal geni que gasta encara el diverteix. I quan se n’adona, la cervesa barata no sembla tan barata. La nit és per dormir, que el nen té mocs i es desperta. El sexe durant el puerperi és una experiència que cal viure, i arribar a la fàbrica conduint un Seat Toledo és només una anècdota més d’aquesta ruta 666 que tots hem de recórrer. En una moto de segona mà, en una de nova o a peu, que el camí fa pujada. 


-Segon accèssit al 12è Premi de relats curts
Centre Cívic Sagrada Família
8 de març, dia de la dona

-Segon premi al XXXI Concurs Literari Sant Jordi 2012
Foment Martinenc, Secció de la dona

dimecres, 14 de març de 2012

HORROR A L'HOSPITAL DE DÈNIA

A PUNT DE PLORAR, ESGARRIFADA, PETRIFICADA, HORRORITZADA...

Així estic després de veure les fotografies de l'exposició que es va fer fa uns mesos a l'Hospital de Dènia. No en sé detalls, però les imatges en aquest cas valen molt més que mil paraules. És, per no dir-ho d'una altra manera, vergonyós, que en un hospital públic que, a més, és un referent en temes de lactància, gràcies a la tan coneguda i defensada tasca de José María Paricio (qui, que quedi clar, estava en contra de l'exposició), s'hi hagi exposat una atrocitat com aquesta.

Un penis excitat amb pastissets de pits de dona a les mans, menors d'edat menjant fetus humans, el penis en qüestió compartint taula amb les menors i ejaculant d'emoció en veure tanta teta i tant de pastís de mamella, una safata plena de cervells de nens a punt per ser menjats, dos gossos llançant-se amb vés a saber quines intencions sobre una dona parint...

No entenc quina era la finalitat de l'exposició. No sé si això és art, i no m'hi fico. No sé si algú, a part de la tal Rosalía Banet, la creadora de tal orgia lacto-porno-caníbal i quasi pedòfila, gaudeix contemplant escenes com aquestes, i tampoc no m'hi fico. No em fico a pensar si algú es pot excitar amb això. Cadascú que faci la seva vida i que es masturbi com vulgui, que tampoc no en dic res. Però que no em venguin que això és un projecte "per reflexionar sobre l'acte cultural que és menjar". Que no em prenguin el pèl, que puc ser moltes coses, però no idiota. Això em farà pensar "si som el que mengem"? D'aquí n'he de treure que la Sara i l'Ana, les menors, "comparteixen els seus plats amb el seu propi dolor, la seva soledat, les seves pors i les seves frustracions?"

Penso en mares amb parts dolorosos, traumàtics. Penso en dones innecesariades. Penso en lactàncies doloroses, de mugrons sagnants. Penso en bebès prematurs al llindar entre la vida i la mort. Penso en bressols buits. Penso en menors d'edat, i en majors, de qui s'ha abusat sexualment. Penso en homes i dones, mares i pares, nens i nenes, i espero, sincerament, que no hagin vist la mostra. Perquè n'hi haurà molts que, com jo, no se la podran treure del cap.

Com a mare, com a dona, com a ésser humà, considero una falta de respecte injustificable aquesta exposició, que pot ferir moltes sensibilitats, obrir moltes ferides, crispar molts ànims, fer vomitar, plorar, escandalitzar molta gent que ha lluitat, lluita i continuarà lluitant per dignificar la lactància, l'embaràs, el part, la dona dins la societat, per reclamar el respecte cap als menors per davant de tot.

Reivindico el meu dret a alletar sense excitar cap penis. Dret que les nostres criatures siguin humans respectats des del primer dia de vida, no pseudopersones que poden compartir taula amb un membre ejaculador. Dret que les dones puguem parir on i com vulguem sense ser ridiculitzades ni menystingudes pel setge atroç dels predadors de bata blanca amb fam de sang de femella. Dret a allargar tant com vulguem les nostres lactàncies sense ser víctimes de prejudicis i ignoràncies, dret a alletar els nostres fills lliurement. Dret que els meus pits no siguin pastissets, que els cervells dels meus fills no estiguin en una safata a punt de ser devorats, sinó que siguin valorats en tant que ments lliures i creatives. Dret que cap artista amb anhels de modernitat carregui contra el dolor dels altres en un espai poc adequat.

Repeteixo, no en conec detalls, no sé encara com va anar tot, qui va donar suport a aquesta "causa" ni amb quins diners ha estat pagada. Aquestes són les paraules en calent escrites de pressa pels dits tremolosos d'una mama enfadada, no, emprenyada, indignada, que acaba de veure les imatges més grotesques situades en el context més surrealista que mai m'hauria pogut imaginar.

Gràcies per espatllar-me el dia.

Qüestió de pes

Està embarassada de vuit setmanes. És el seu primer fill. Està il·lusionada, se sent feliç, però també perduda. Li han recomanat un ginecòleg de la mútua de molt de prestigi i renom. Durant la primera visita ella li explica, tímidament, que acaba de sortir de l'hospital de dia de TCA, que està al límit de pes i que no es vol preocupar d'això durant l'embaràs.

"D'acord, com vulguis, no passa res". Sembla que l'ha entès. Però la fa despullar-se i pujar a la bàscula.

Ginecòleg de mútua, per què m'ho fas? Sóc dona, no titella. Seré mare, no porc d'engreix. Sóc persona adulta, el meu criteri també val. Sento i visc i camino i respiro i no he d'anar on em diguis tu. El meu sender el dictarà ell, el meu fill, que el meu ventre habita i en el meu ventre es nodreix. Ell em dirà si dreta o esquerra, si amunt o avall. Tu, ginecòleg de mútua, fes la teva feina, grisa i freda com les teves mans, i a mi deixa'm fer la meva vida de colors.

Sembla que l'ha entès. Però li passa una llista d'aliments prohibits que faran, segurament, minvar la seva seguretat acabada de guanyar, perdre la poca estabilitat que havia adquirit en companyia d'altres dones de cossos maltractats. El seu cervell no li prohibia ja cap menja, el seu alter ego no li exigia ja cap sacrifici. Però el ginecòleg de la mútua, aquell de tant de prestigi i renom, ha decidit que el millor són les cadenes, els lligams a la rigidesa d'una malaltia sense treva.

Ginecòleg de mútua, per què m'ho fas? Era lliure i tu m'engarjoles de nou. Podia volar i ara m'engabies. Només vull criar, estimar, alletar, adormir-me, despertar-me i tornar a somiar, sense més pretensions. I tu, ginecòleg, que no m'escoltes... Vull un embaràs, no una tortura! Ginecòleg, tu què has estudiat?

Sembla que l'ha entès, i la visita acaba amb la corresonent entrega de papers diversos, fotografies de l'ecografia i encaixada de mans final. I, abans de l'adéu, un recordatori:

"Recorda-ho, no pots pujar més de 7 quilos en tot l'embaràs."       

I ja tot se'm distorsiona, ginecòleg de mútua. La imatge, els pensaments, les idees, els objectius. Ja tot són ofecs, tremolors, crits esmorteïts per la desesperança, el cansament, la incomprensió. Les llàgrimes m'entelen els ulls. I tu, ginecòleg, que no em sents...

Això és el que no volia. Calories, calories, calories, calories calories... On és el plaer de ser i sentir-se dona plena, dona mamífera? On rau el sentit de tot plegat? Per què aquest odi visceral, aquest menyspreu? Cal que m'infantilitzeu fins al ridícul, fins a fer-me desaparèixer?

Aire, aire, aire... Sóc aire, i ningú em veu. Ni el mirall em percep. Ningú no m'escolta ni em sent. 

Però tu hi ets vida meva, connectats els dos per sempre més. I em sents, i m'escoltes, i em fas ser i sentir dona plena i no una ombra miserable del pitjor de mi. 

Tu hi ets, hi eres, hi seràs. I jo també, per tu seré.  

diumenge, 11 de març de 2012

Venc fulard Colimaçon baratet!!!!

Venc un fulard COLIMAÇON turquesa en talla 6, degradat. Poc ús.
35€!!!



Mama de dos

Ploro per tu, amor meu. Perquè t'estimo, cada dia una mica més. Ploro perquè t'enyoro, perquè et necessito, perquè et vull. Ploro pels dies que estàvem sols, tu i jo, i ens llevàvem, tranquils, i ara què fem, on anem, a la piscina o al parc, i ara dormim, i mengem i juguem i cantem i ballem i ens fem petons i ens acariciem tu a la teta els dos abraçats, el meu cadell petit t'estimo tant. Ploro per les veus alçades que em fan maleir-me, per les demandes que no et toca acceptar, pel pit exclusiu que mai més tindràs, pels "espera't Isaac", pels "ja ets un nen gran".

Ploro per tu, amor meu. Perquè t'estimo, cada dia una mica més. Ploro perquè t'enyoro, perquè et necessito, perquè et vull. Ploro pels dies que passem els tres sols i arriba la nit i ni t'he vist la carona ni t'he mirat als ulls blaus ni t'he canviat el bolquer en tot el dia. Ploro per tu, princesa meva, perquè potser no sabré donar-te el que ell va tenir, i també t'ho mereixes. Ploro pels minuts eterns que et deixo sola al llit, per les paraules mal dites que una bebè mai no hauria de sentir, per les paciències perdudes.

Ploro per vosaltres, petits meus, perquè us estimo, cada dia una mica més. Ploro perquè us enyoro, perquè us necessito, perquè us vull. Ploro perquè estic amb tots dos i no estic amb ningú, hi sóc sense ser-hi i em perdo i no trobo el camí, i els mots ressonen dins meu i no sé si algú em sentirà quan cridi que ploro. I ploro i ploro perquè sembla ridícul, i potser ho és, però hi és, aquest dolor punxant, aquí, al pit, i ell no m'entén, tot és fàcil, però la muntanya és tan alta i estic tan cansada que no sé si podré continuar.

Però ric per vosaltres, petits meus, perquè us estimo, cada dia una mica més. I em feu feliç, la vostra veu dolça, l'olor de llet, de colònia, de maduixes amb sucre, de migdiada. El 50% sembla sufcient, perquè us veig somriure, i saltar i fer tombarelles, i córrer per les vies i enganxar cromos les mans brutes de rotulador la cara plena de xocolata els cabells despentinats el nas tapat de mocs. I tornen les orenetes, la lluna té forma de síndria, "Olga, t'estimo fins al cel anar i tornar dues vegades", "mira mama quina cosa més difícil que faig".

I ploro i ric, que em senti tothom, que sóc mama de dos i no sé què vull què faig què dic on vaig com em sento. Sóc mama de dos i és cert que l'amor és més gran. Sóc mama de dos, puerperi llarg, tres anys i mig ja són canviant bolquers fabricant llet amunt i avall donant explicacions responent a tothom. Que sí, que ens agrada fer-ho així, que no hi ha més, és ben senzill. Deixeu-nos estar, que sóc mama de dos, i em sento malament i em sento bé, i la culpa és doble i també l'orgull. Sóc mama de dos, i m'agradaria explicar-ho perquè s'entengués, i no sé enllaçar les paraules perquè prenguin sentit. Sóc mama de dos, i us estimo, cadellets.

dissabte, 10 de març de 2012

Mala mare

M'agrada ser una mala mare. No tenir cotxet ni bressol. Criar dos nens consentits que només volen teta i braços. M'agrada deixar-los sortir al carrer sense jaqueta encara que faci fred, si ells no en tenen, menjar amb les mans, llepar el plat. M'agrada anar despullats per casa, dutxar-nos els tres junts, saltar al llit i fer trens ben llargs. M'agrada que no digui ni hola ni adéu, que no faci petons als desconeguts, ni als coneguts si no en té ganes. M'agrada que no comparteixi les joguines al parc, que llenci les coses a terra quan s'enfada. M'agrada que els bebès plorin per demanar-nos consol. M'agrada que el meu nen dugui bolquers amb més de tres anys, si a ell li agrada, i que decideixi no sopar i no sopi. M'agrada que rebi petons a canvi de llàgrimes. M'agrada no castigar, no enviar ningú al racó de pensar. M'agraden els bolquers de tela, els fulars i les bandoleres. M'agraden quatre respiracions càlides i tranquil·les en un sol llit de dos metres i mig, m'agrada que no vulgui dormir sol. M'agrada donar el pit tot el dia, sí, un altre cop, i pit i més pit, i que em prenguin el pèl i em posin a prova. M'encanta no anar a la feina per pagar una escola concertada o una escola bressol. M'encanten les manetes agafades, els t'estimo germaneta, no haver de buscar col·le, passar els dies jugant. M'agraden els mitjons petits de ratlles de colors, els sabonets d'animals, els dacs i els gomets, els llibres amb molts dibuixos i els dies sense rellotge. M'agrada ser una mala mare, i m'agrada tenir uns nens tan dolents.


diumenge, 4 de març de 2012

La vida més enllà de l'anorèxia


Mai m'hauria pensat que acceptaria viure en un cos tan rodó, tan tou, tan ple. Però és que encara no havia descobert que el que l'omple és la vida, la sang bullent, la llet tèbia que alimenta els meus fills. Mai no havia sentit el respecte que sento ara cap al cos de les dones, capaces de donar tant! Sí, és difícil. Costa passar dels 40 quilos que havia arribat a pesar als 80 de després de dos embarassos i dos parts. Costa, de vegades, mirar-me al mirall. Però és més fàcil, ara, estimar-me, perquè el meu cos, que fa uns anys només volia morir, engendra. El meu cos ara és amor, el meu cos és felicitat. 

Cal seguir un camí llarg per sortir-ne, i cal confiar en qui ens allarga la mà. I és que la VIDA arriba després! 


Vaig dir adéu a l'anorèxia ara fa cinc anys. Només era una nena quan ens vam conèixer. La vida no era fàcil llavors. O ho era, potser massa, i era jo que ho veia tot negre. Mai no m’havia agradat a mi mateixa. Sempre m’havia odiat. Només pensava: per què sóc així? Egoista, rígida mentalment, organitzadora, controladora, obsessiva, dependent dels altres, incapaç de fer res sola...

Ella va aparèixer i em va regalar una dosi gran de l’autoconfiança que mai no havia tingut. Em va oferir, sense demanar-me res a canvi, una força que m’era desconeguda i que em permetia crear-me una personalitat diferent de la que estava acostumada i que em costava de suportar dia rere dia. Una personalitat que, d’altra banda, mai no vaig arribar a conèixer ni a mirar d’entendre.

Em va permetre ser diferent. Va fer que em deixés de sentir com un zero a l’esquerra quan em comparava amb els altres, com una inútil que no feia res bé. I juntes vam dir adéu a aquella Marina que vivia per estudiar i que estudiava per viure. Que només tenia tres amics i que no era acceptada pels altres per la seva condició innata de rata de biblioteca, nena bona i cursi que mai no deia paraulotes.

Durant molt de temps vam estar juntes. Vam compartir moltes estones davant la tassa del wàter, i allà vam esdevenir, per fi, confidents inseparables.

Sempre la tenia quan la necessitava. Quan em sentia culpable, perduda, no em calia cridar-la dues vegades perquè vingués corrents. I, assegudes juntes al terra del lavabo, ploràvem, perquè aquelles parets taronges, tan familiars, ens feien sentir fortes per un instant, però després ens tornaven dèbils durant molta més estona. I això feia mal, al coll, a l’estómac, a les mans... Però, sobretot, feia mal a l’ànima.

Quan em sentia culpable, perduda, no em calia cridar-la dues vegades perquè vingués corrents. Anàvem juntes a la cuina, obríem la nevera i no agafàvem res. Obríem els armaris, un per un, i no menjàvem res. Ens desesperàvem, perquè la gana ens desesperava, però l’angoixa que sentíem cada vegada que ens empassàvem alguna cosa sòlida era més forta i sempre ens vencia. Així, sempre ens quedàvem soles, amb l’estómac tan buit com el cor.

I em vaig cansar de tenir el cor i l’estómac tan buits. Els volia tenir plens. El cor, de gent que estimava i m’estimava, de rialles, de petons i d’abraçades, d’estones compartides. Ple de partits de futbol, de pel·lícules bones i de pel·lícules dolentes, de viatges lluny i de viatges a prop, de passejos agafada a una mà calenta, de migdiades després d’un matí a la platja. De caminades per la muntanya, de llums, de sorolls, d’olors i de vida.

L’estómac... L’estómac el volia ple de cafès al matí, darrere els vidres i mirant com plora el cel, i de cerveses als vespres. De dinars familiars, de berenars familiars, de berenars sola, de berenars amb amics. D’arrossos al delta de l’Ebre, de xupa-xups de coca-cola, de xiclets de maduixa, de coques de l’àvia. De galets de Nadal, de canelons de Sant Esteve, de pa torrat a la llar de foc i de carn a la brasa. De croquetes, de xocolata, de gelat de vainilla, de torró de Nadal. De macarrons, de llenties i de pastanagues. Volia tenir l’estómac ple de colors, no només ple del verd de les pomes, del blanc de la llet i de la translucidesa de l’aigua.

Li vaig dir: "Adéu, amiga anorèxia, ja no et vull més al meu costat. Estic cansada que em maltractis, que m’insultis cada vegada que miro d’omplir-me el cor i l’estómac, que m’enganyis dient-me que juntes serem més fortes, que juntes ens podem enfrontar a tot.

Sé que hi ha molta gent que em vol ajudar. Gent que no em jutjarà pel que menjo, per la talla de pantalons que duc, per si peso 46 quilos o bé 56. Aquesta gent que tinc tan a prop i que fins ara no he sabut veure em m'estima pel que sóc, per com sóc, per QUI sóc. M’estima perquè sóc jo, la Marina.


No et necessito, amiga meva, tot i que encara m'ho he de demostrar..."

Li vaig dir: "Vull que sàpigues, amiga anorèxia, que no et dic adéu sense recança, sense por. T’enyoraré. Et trobaré a faltar, perquè m’he acostumat tant a tenir-te al costat... Se’m farà estrany mirar el món amb uns ulls nous, desprotegits del teu llençol suau. Tinc pànic de separar-me de tu.

Sé que de tant en tant et trucaré. Que de tant en tant ens veurem, al lavabo, o davant la nevera. Però aquestes trobades seran cada vegada menys freqüents, més esporàdiques. I un dia seré capaç d’estimar-me tal com sóc. De mirar-me al mirall sense plorar.


Un dia seré capaç d’acceptar les meves coses bones i també les coses dolentes. De tolerar la imperfecció, el caos, els canvis de plans i les hores perdudes. De conviure amb els fracassos i de veure’ls també com grans victòries, perquè em permeten ser una mica més humana i una mica menys màquina.


Aquell dia, i només aquell dia, seré jo, sense pors, sense inseguretats. Aquell dia, i només aquell dia, podré considerar-te una amiga d’aquelles que mai no veus i a les quals, si un dia te les trobes pel carrer, promets que trucaràs però mai no ho fas. I no ho fas perquè la teva vida, en aquell moment, ja és tan plena d’amics que t’omplen tant el cor i l’estómac que ja no et cal ningú més."

Aquell dia ja arribat. Va ser el dia del naixement de l'Isaac.

És curiós com el fet de convertir-te en mare et fa ser una altra DONA, en tots els sentits. Canvien les prioritats, els valors, les creences. TOT. El teu món és el teu bebè. La teva imatge esdevé un somni, un record quasi irreal que només et ve al cap quan, de passada, et mires al mirall per comprovar que tens els cabells prou a lloc per sortir al carrer sense que et miri tothom. 

Però, de cop, quan el bebè ja no és tan bebè, aquella imatge, aquell somni, aquell record adormit, es desperta. Te'l mires de fit a fit, com si no el reconeguessis. I li dónes les gràcies per haver-te fet renéixer. Per haver-te regalat uns ulls blaus, unes mans petites, una cançó que mai no s'acaba, una rialla d'orella a orella, uns braços que et demanen consol, uns llavis que busquen el pit, uns dits que t'acaricien. Li agraeixes aquest regal del cel, de la terra, de les entranyes. Li agraeixes que t'ajudés a agafar-te de la mà dels que te la van allargar quan calia.