QUÈ OFEREIXO

*Assessorament en portanadons, bolquers de tela, ecomenstruació, criança natural, lactància...

dilluns, 19 de març del 2012

Ruta666


Duu els noms dels seus fills tatuats, un a cada braç. Beu cervesa barata. Ja no fuma, ho va deixar durant el segon embaràs de la seva dona. Però enyora el fum entrant dins seu. Té una ampolla guardiola grossa de Coca-cola que va omplint, a poc a poc, de monedes d’euro, amb l’esperança d’arribar un dia a tenir-ne prou per comprar la tan somiada Harley 48. De moment, es conforma a tancar els ulls i parar les orelles quan en passa una pel carrer. A contemplar la que hi ha aparcada al pàrquing de casa seva. A devorar revistes de motos, a vestir-se amb caçadora de pell i a deixar-se la barba llarga com la Ruta 66.

L’Anna riu, embadalida. “Oye como va, qué ritmo, bueno pa gosar, prinsesa…” Son pare fa bots sobre el matalàs, els ulls de la petita espurnegen. “Va, papa, canta-l’hi un altre cop!”. L’Abel, el petit gran ratolí, no es perd ni un detall de l’escena, interrompuda pel veí que surt al carrer amb la moto. “Papa, una Hal·ley! És múúúsica!” “Mamaaaa, tu vols tenir una Hal·ley algun dia? Jo sí que en vull una!”

De vegades la mirada li viatja fins a l’infinit. Texas, Arizona... El seu esperit lliure es revifa de tant en tant, i suplica unes hores de llibertat, oberta la porta de la gàbia on se sent pres a voltes. Motors brunzint, tubs d’escapament, alcohol, nit i sexe brutal recorren els seus pensaments. “Aquesta colònia és massa femenina per a mi”, pensa. Les samarretes negres i les armilles de pell no li dissimulen la panxa que la bona vida, casolana i sedentària, li ha regalat.

Aquesta tarda ha fet caldo, recepta de la iaia, i brownie de xocolata. Hi ha posat menys sucre, que a ella no li agrada tan dolç, però poques avellanes, que a ell li fan nosa. El puerperi és massa llarg. Li esperen dos anys difícils. Baixa a comprar cebes i patates. Omple la banyera i s’hi fica amb el nen. Juguen amb l’aigua fins pràcticament buidar-la, li posa el pijama i crema hidratant i el pentina. Aviat arribarà la dona; haurà de ser prudent, el seu parlar groller li crispa tots els nervis. Però ell vol ser ell, no vol ser dolç, ni romàntic, no vol canviar, ni té per què fer-ho. Els homes durs també saben estimar.

Ell sempre ha parlat cridant. Obrer com és, les mans de pell dura el delaten. Els insults, les paraules de tribu urbana, fan que la comunicació entre la parella no sigui del tot fluïda. I una vèrbola insultant reprimida set anys se li enquista com una mala cosa. Ella, sensible a l’extrem, no tolera cap mot malsonant, cap lletra fora de lloc, cap comportament moralment desviat. Com mirant de redreçar els seus propis impulsos nascuts durant l’adolescència, com tractant de ser qui no és, li complica l’existència de tal manera que no hi ha prou benzina al món per allunyar-se’n.

Però l’estima. Però l’estima. I ell ha fet croquetes per sopar. I ella li ha donat dos fills. El veí surt del pàrquing, els cavalls ressonen al carrer endormiscat, l’enveja el corromp. “Papaaa! És músicaaa!”. Sí, fill, però jo mai no la podré escoltar.
 
Cada dilluns baixa a l’administració de loteria a fer la primitiva. El senyor Joan dóna un sugus a l’Abel. Ell seria feliç si li toquessin els diners justos per a una de segona mà. Arribaria cada dia a la fàbrica amb el pit inflat d’orgull, l’expressió severa de qui ha hagut de lluitar per viure i sobreviure, el rostre nòrdic amb una nova llum, les mans al manillar i els peus als pedals. Casc negre, botes de pell, cigarro a la boca, cervesa cara d’alta graduació. I se l’enduen mil dimonis escuats quan veu que el pot de la grossa ja no hi és; que algun afortunat ja ha anat al concessionari a robar-li la Hal·ley.

A la parada del Jordi compra plàtans i mandarines, pomes i taronges. Ja no se’n recorda. El nen el crida des del cotxe de moneda estant. Les nenes són a l’herbolari, comprant sucs de pinya ecològics i galetes d’arròs. A la tarda han d’anar a la pediatra, i han de dinar d’hora.    

Se la mira mentre mengen. No li deixa encendre el televisor. Encara sent amor? Encara la troba bonica? Es van casar un 7 del 7 del 7, ara fa cinc anys, i sembla que fa tota una vida. Tenia tants plans... Ell, que sempre s’havia considerat un bohemi, una ànima solitària, un ésser independent, sense lligams, sense responsabilitats ni ganes de tenir-ne... Què va fer que se n’enamorés? De cop, sense adonar-se’n, s’havia trobat brindant per un matrimoni feliç, la parelleta, el monovolum i el gos. De cop, el seu somni americà s’havia esfumat, s’havia esvaït com el fum dels cigarros que ja no cremaven entre els seus dits; com les paraules dolces xiuxiuejades a cau d’orelles desconegudes.

Però la nena riu, embadalida. El petit gran ratolí juga amb els trens mentre el Sisa menja taronges i mandarines i arròs. Ella escombra, i escombra, i treu la pols, i escombra. No para quieta. No pot parar quieta. I ell no pot deixar de contemplar-la. Els cabells, curts i de color caoba, fa uns anys havien estat rossos i llargs. La figura de dona que ha tingut dos fills, de dona que alleta dos cadells, rodona i flàccida, encara l’excita. El mal geni que gasta encara el diverteix. I quan se n’adona, la cervesa barata no sembla tan barata. La nit és per dormir, que el nen té mocs i es desperta. El sexe durant el puerperi és una experiència que cal viure, i arribar a la fàbrica conduint un Seat Toledo és només una anècdota més d’aquesta ruta 666 que tots hem de recórrer. En una moto de segona mà, en una de nova o a peu, que el camí fa pujada. 


-Segon accèssit al 12è Premi de relats curts
Centre Cívic Sagrada Família
8 de març, dia de la dona

-Segon premi al XXXI Concurs Literari Sant Jordi 2012
Foment Martinenc, Secció de la dona

1 comentari: