The Connected Baby: a film conversation — an exclusive streaming event

The Connected Baby: a film conversation — an exclusive streaming event

La mama campiona

La mama campiona pareix el seu fill dreta al menjador de casa seva. La mama campiona sobreviu, lligats els braços, a una cesària que la marcarà tota la vida. La mama campiona es dutxa dues hores després del part, feliç. La mama campiona no pot alletar el seu fill. Se l'han endut. No sap on és. Li fan mal els punts, però no és per aquest dolor que plora. La mama campiona serra les dents cada cop que el seu bebè se li agafa al pit. Té frenell, però encara no ho sap. I entoma amb la millor cara que la situació li permet els "amb bibe també pugen bé, no cal que aguantis el mal". La mama campiona té clivelles que sagnen, els mugrons enrogits, però tot va bé, el pediatra diu que la postura és correcta.

La mama campiona no vol que la vagin a veure. No vol visites a casa, i ha de lluitar contra familiars i amics que, sense cap mala intenció, trenquen la intimitat que ella i el bebè necessiten per conèixer-se. La mama campiona prepara cafès mentre la petita passa per braços desconeguts que l'alcen i li criden amb veus desconegudes i la miren amb ulls desconeguts i la toquen amb mans desconegudes  i ella plora perquè vol la mama mama mama! On ets, mama?

 

La mama campiona es lleva d'hora, tot i que no ha dormit més d'una hora seguida, i fa l'esmorzar del fill gran. El duu a l'escola, va a comprar amb el bebè penjat, fa el dinar, els llits, escombra i frega i treu la pols mentre pensa que, amb el primer fill, era una mama campiona que només donava teta, totalment connectada al petit. La mama campiona ho enyora... La mama campiona dutxa els nens mentre pensa què farà per sopar; fa el sopar mentre pensa quin conte llegiran; llegeix el conte als nens mentre pensa què li farà al marit per sopar; prepara el sopar del marit, que està a punt d'arribar, mentre pensa quina roba els posarà demà, mentre es fa una camamilla i mira el Polònia i entra i surt de l'habitació per assegurar-se que dormen tranquil·lament, aliens a tot el que ella fa i pensa alhora.

La mama campiona ha de sentir-se dir, estoica, que els seus fills estan massa consentits, que han de dormir sols, que fan massa teta, que haurien d'anar a l'escola, que no mengen res, que no és bo que no tinguin horaris, que no els renya mai i que quan pensa tornar a treballar. I és que, si no tira d'estoïcisme, la tempesta pot ser grossa, i les conseqüències, també. Al capdavall, no és tan important. És una mama campiona i ho pot suportar tot.

Però la mama campiona, de vegades, desitja anar-se'n a passar una temporadeta en un convent de monges. Meditar tot el dia, oblidar-se de la criança, els nens, el papa i els avis, llegir els 5.000 llibres que se li acumulen als prestatges i caminar caminar i caminar sola sense aturar-se a cada portal, a cada botiga, a cada moto de moneda, a cada placeta amb gronxadors i a cada placeta amb tobogan. Necessita tornar a sentir-se, retrobar-se, recordar que ella també existeix. Però, cada cop que la mama campiona pensa aquestes coses se sent tan culpable... Per què l'única cosa que no podem fer les mames campiones és deixar de sentir-nos responsables de tot?

Si necessiteu una mica d'ànims, mamis campiones, us recomano que llegiu (si podeu!):

Lo que hacen las madres (Sobretodo cuando parece que no hacen nada), de Naomi Stadlen
Mujeres que corren con los lobos, de Clarissa Pinkopla Estes

El petit gran ratolí

Hi havia una vegada un ratolí que s'havia fet gran. Ho va començar a ser una mica quan va néixer la seva germaneta. Sobretot, de mida. Que enooorme que el trobava la seva mare amb la bebè als braços! De sobte, aquell ratolí escanyolit i esprimatxat, encara més després de les diverses grips intestinals que el pobre havia patit aquell hivern, va passar a ser un ratolí llaaarg com un dia sense pa. De sobte, les seves frases, ja sorprenetment intel·ligibles des dels dos anys, semblaven paràgrafs extrets de qualsevol llibre d'assaig. De sobte, aquell pollastret petit ja menjava sol, i es rentava les dents, i les mans, sol, es treia la roba sol, anava en bicicleta i renyava la seva mare quan deia paraulotes: "La boca, mamaaa!"

De cop i volta, aquella ratona escarransida havia crescut, però una mica contracor, perquè volia ser petita, també. "Es pot ser petit i gran alhora, mama?" Aquella piltrafeta volia dur bolquers a casa, però a casa els avis ja anava al vàter "com els nens grans". Volia fer teta tot el dia, com la nena, però a casa els avis menjava xupa-xups de Coca Cola. Volia anar a coll de la mama, però amb la iaia caminava agafat de la mà. Volia dur xumet, però, de fet, no sabia ni què era ni per a què servia, perquè ell no n'havia fet servir mai...

Hi havia una vegada un ratolí estimat pel seu pare, per la seva mare, per la seva germaneta. Hi havia una ratona respectada pels seus avis, els seus tiets. Gran, petit, content, enfadat, trist... Aquell ratolí tenia tot el dret del món de voler ser dues coses alhora; tenia el deret de créixer i el dret de tornar a ser un nadó. El dret que l'abracessin quan cridava de ràbia, de rebre petons quan plorava de dolor, de sentir paraules dolces quan només veia una bebè fent teta amb la SEVA mama. I és que és tan difícil, créixer, i tan fàcil ser jutjat...

Mei tai Ebaluh

Venc mei tai Ebaluh de segona mà per 40€. És com aquest, però les tires i el cos són negres. Les tires que van lligades a la cintura tenen la tanca tipus motxilla.

El nostre part a casa

Em fa molta il·lusió compartir el text que ens va escriure la Marisa Drago, la nostra llevadora, mentre l'Olga anava fent feina per sortir al món. És un escrit molt especial que la Marisa ens va regalar i llegir quan la nena tenia pocs minuts de vida (extrauterina), mentre fèiem la nostra primera teta, pell amb pell, la petita embolcallada amb un mocador de seda que feia olor de sang, de líquid amniòtic i de felicitat.

Gràcies per tot, Marisa. T'estimem.

La mare en té ganes, i jo... Jo també... Quan la noto a ella preocupada jo també em preocupo, i li dic que tot va bé, però és que tinc una marona tan pendent de mi, del meu germà gran, l'Isaac, del pare... És a dir, ella pateix per tots. Per això jo vull complaure-la i néixer, i, ves per on, crec que avui, 28 d'agost, és un bon dia...

Us parlava de l'Isaac, oi? Doncs és el meu germà gran, i jo li estic molt agraïda, perquè, al deixar-me el camí assenyalat, jo ho trobo més fàcil, tot i que quan baixo a través dels ossos pèlvics noto que m'entrebanco, i és per això que vaig a poc a poc, però segura que ho puc fer. Ah! I això que us deia, per donar les gràcies a l'Isaac li porto un regalet que la llevadora li donarà quan surti.

A ella, la llevadora, l'hem avisada a les quatre del matí. Ens ha dit que tot just començàvem i que li truquéssim quan les contraccions, ara petites empentes sobre el meu culet, fossin de 30 a 40 segons de durada i de freqüència regular. Però, ves, nosaltres volíem tenir-la a prop i l'hem cridada mitja hora més tard. Així que a dos quarts de cinc de la matinada ens ha dit que venia a veure'ns.   

I, dit i fet, ja hi som tots! La llevadora m'escolta el cor. Batego entre 120 i 132 pulsacions per minut. Faig acceleracions, que es veu que és bon senyal. Ara, d'obrir la porta, anomenada cèrvix, res. I és que sóc molt amunt i no acabo de posar-m'hi de ple, dins d'aquest petit forat, que, ai Senyor! He d'orir deu centímetres! Uf, que ja veig la feinada de tot plegat.

Cap a dos quarts de deu el pare, després d'acompanyar el germà a casa dels avis, ens ha preparat la banyera. La mare no s'hi posa amb gaire convicció, però allà dins les contraccions són més regulars, més espaiades, però igual d'intenses. No arriba a dues hores, però ja volem sortir... La veritat és que la mare m'acompanya molt bé, però, què voleu que us digui? A mi no em fa patxoca baixar.  Sento que em costarà més del que em pensava.

No cal ni dir que m'escolten el cor moltes vegades, i sempre batego bé. Durant la contracció dos cops he baixat a 118, però tot seguit m'he posat a 136 i 140. Dins l'aigua he pujat fins a 158 i 160. 

La Marisa ens ha dit que, tot i no haver obert gaire el foradet, no ens hem de preocupar, que la cosa està en el meu descens i no pas en cap dificultat de la mare. És clar, si és que la meva mare té un cos perfecte per ajudar-me...

I ara, a dos quarts d'una del migdia, la mare diu que no pot més. Bé, ja fa estoneta que ens ho va dient, però la llevadora li diu que sí que pot, i el pare està superamorós amb ella i li diu que s'agafi a ell i que ho fa molt bé.

Així arribem a deu minuts per la una, quan, sense convèncer-la que sí que podem, la Marisa li dóna unes darreres boletes d'homeopatia i li diu, molt seriosa, que si això no funciona haurem d'anar a l'hospital. Ai, quan la mare sent "l'hospital"... S'abraça al pare i li diu que té ganes d'empènyer. I, llavors, tots contents, perquè jo, que acabo de tencar el saquet del líquid on he estat nedant tots aquests mesos, poso la certesa que ara sí, ara naixeré de debò. 

I apa, tots a l'una, la mare m'acompanya i jo començo a sentir fresqueta al clatell, tot i que la mare nota quelcom molt diferent. La Marisa els ofereix tocar-me el caparró, però no podem ni escoltar-la, ara, oi, mare?

Així doncs, dues apretades més i surto, primer el cap, amb els punys d'ambdues mans sobre les galtes -ara veieu per què no podia baixar més de pressa? I, de sobte, tot el cos.

Em sento molt afortunada, pares estimats, per la rebuda que m'heu donat. No m'equivocava, no, a l'escollir-vos. M'agrada el meu nom, Olga, i, tot i que ja m'he agafat fort al pit i sé que no passaré gana, el meu pes al néixer és de 3.320 grams.

Gràcies, pares. Gràcies, Isaac. Us estimo.

A casa nostra, el 28 d'agost del 2011 a les 13h 05min. 

  

 

Xelifòrum! 
Com i què aprenen les criatures 

aquest divendres 24 de febrer

19:30-21:30

Què aprenem durant la infància? Com ho aprenem? Què canvia en funció de l'etapa? Quins ambients i quines vivències esdevenen? I tot això, com ho treballem als projectes d'educació lliure?

Exposarem teories, pràctiques i vivències. Parlarem de l'experiència de la Caseta, del Roure, de Sumerhill, i d'altres. I acabarem, com sempre, compartint la paraula amb tots els assistents.