Qüestió de pes

Està embarassada de vuit setmanes. És el seu primer fill. Està il·lusionada, se sent feliç, però també perduda. Li han recomanat un ginecòleg de la mútua de molt de prestigi i renom. Durant la primera visita ella li explica, tímidament, que acaba de sortir de l'hospital de dia de TCA, que està al límit de pes i que no es vol preocupar d'això durant l'embaràs.

"D'acord, com vulguis, no passa res". Sembla que l'ha entès. Però la fa despullar-se i pujar a la bàscula.

Ginecòleg de mútua, per què m'ho fas? Sóc dona, no titella. Seré mare, no porc d'engreix. Sóc persona adulta, el meu criteri també val. Sento i visc i camino i respiro i no he d'anar on em diguis tu. El meu sender el dictarà ell, el meu fill, que el meu ventre habita i en el meu ventre es nodreix. Ell em dirà si dreta o esquerra, si amunt o avall. Tu, ginecòleg de mútua, fes la teva feina, grisa i freda com les teves mans, i a mi deixa'm fer la meva vida de colors.

Sembla que l'ha entès. Però li passa una llista d'aliments prohibits que faran, segurament, minvar la seva seguretat acabada de guanyar, perdre la poca estabilitat que havia adquirit en companyia d'altres dones de cossos maltractats. El seu cervell no li prohibia ja cap menja, el seu alter ego no li exigia ja cap sacrifici. Però el ginecòleg de la mútua, aquell de tant de prestigi i renom, ha decidit que el millor són les cadenes, els lligams a la rigidesa d'una malaltia sense treva.

Ginecòleg de mútua, per què m'ho fas? Era lliure i tu m'engarjoles de nou. Podia volar i ara m'engabies. Només vull criar, estimar, alletar, adormir-me, despertar-me i tornar a somiar, sense més pretensions. I tu, ginecòleg, que no m'escoltes... Vull un embaràs, no una tortura! Ginecòleg, tu què has estudiat?

Sembla que l'ha entès, i la visita acaba amb la corresonent entrega de papers diversos, fotografies de l'ecografia i encaixada de mans final. I, abans de l'adéu, un recordatori:

"Recorda-ho, no pots pujar més de 7 quilos en tot l'embaràs."       

I ja tot se'm distorsiona, ginecòleg de mútua. La imatge, els pensaments, les idees, els objectius. Ja tot són ofecs, tremolors, crits esmorteïts per la desesperança, el cansament, la incomprensió. Les llàgrimes m'entelen els ulls. I tu, ginecòleg, que no em sents...

Això és el que no volia. Calories, calories, calories, calories calories... On és el plaer de ser i sentir-se dona plena, dona mamífera? On rau el sentit de tot plegat? Per què aquest odi visceral, aquest menyspreu? Cal que m'infantilitzeu fins al ridícul, fins a fer-me desaparèixer?

Aire, aire, aire... Sóc aire, i ningú em veu. Ni el mirall em percep. Ningú no m'escolta ni em sent. 

Però tu hi ets vida meva, connectats els dos per sempre més. I em sents, i m'escoltes, i em fas ser i sentir dona plena i no una ombra miserable del pitjor de mi. 

Tu hi ets, hi eres, hi seràs. I jo també, per tu seré.