La vida més enllà de l'anorèxia

Mai m'hauria pensat que acceptaria viure en un cos tan rodó, tan tou, tan ple. Però és que encara no havia descobert que el que l'omple és la vida, la sang bullent, la llet tèbia que alimenta els meus fills. Mai no havia sentit el respecte que sento ara cap al cos de les dones, capaces de donar tant! Sí, és difícil. Costa passar dels 40 quilos que havia arribat a pesar als 80 de després de dos embarassos i dos parts. Costa, de vegades, mirar-me al mirall. Però és més fàcil, ara, estimar-me, perquè el meu cos, que fa uns anys només volia morir, engendra. El meu cos ara és amor, el meu cos és felicitat. 

Cal seguir un camí llarg per sortir-ne, i cal confiar en qui ens allarga la mà. I és que la VIDA arriba després! 

Vaig dir adéu a l'anorèxia ara fa cinc anys. Només era una nena quan ens vam conèixer. La vida no era fàcil llavors. O ho era, potser massa, i era jo que ho veia tot negre. Mai no m’havia agradat a mi mateixa. Sempre m’havia odiat. Només pensava: per què sóc així? Egoista, rígida mentalment, organitzadora, controladora, obsessiva, dependent dels altres, incapaç de fer res sola...

Ella va aparèixer i em va regalar una dosi gran de l’autoconfiança que mai no havia tingut. Em va oferir, sense demanar-me res a canvi, una força que m’era desconeguda i que em permetia crear-me una personalitat diferent de la que estava acostumada i que em costava de suportar dia rere dia. Una personalitat que, d’altra banda, mai no vaig arribar a conèixer ni a mirar d’entendre.

Em va permetre ser diferent. Va fer que em deixés de sentir com un zero a l’esquerra quan em comparava amb els altres, com una inútil que no feia res bé. I juntes vam dir adéu a aquella Marina que vivia per estudiar i que estudiava per viure. Que només tenia tres amics i que no era acceptada pels altres per la seva condició innata de rata de biblioteca, nena bona i cursi que mai no deia paraulotes.

Durant molt de temps vam estar juntes. Vam compartir moltes estones davant la tassa del wàter, i allà vam esdevenir, per fi, confidents inseparables.

Sempre la tenia quan la necessitava. Quan em sentia culpable, perduda, no em calia cridar-la dues vegades perquè vingués corrents. I, assegudes juntes al terra del lavabo, ploràvem, perquè aquelles parets taronges, tan familiars, ens feien sentir fortes per un instant, però després ens tornaven dèbils durant molta més estona. I això feia mal, al coll, a l’estómac, a les mans... Però, sobretot, feia mal a l’ànima.

Quan em sentia culpable, perduda, no em calia cridar-la dues vegades perquè vingués corrents. Anàvem juntes a la cuina, obríem la nevera i no agafàvem res. Obríem els armaris, un per un, i no menjàvem res. Ens desesperàvem, perquè la gana ens desesperava, però l’angoixa que sentíem cada vegada que ens empassàvem alguna cosa sòlida era més forta i sempre ens vencia. Així, sempre ens quedàvem soles, amb l’estómac tan buit com el cor.

I em vaig cansar de tenir el cor i l’estómac tan buits. Els volia tenir plens. El cor, de gent que estimava i m’estimava, de rialles, de petons i d’abraçades, d’estones compartides. Ple de partits de futbol, de pel·lícules bones i de pel·lícules dolentes, de viatges lluny i de viatges a prop, de passejos agafada a una mà calenta, de migdiades després d’un matí a la platja. De caminades per la muntanya, de llums, de sorolls, d’olors i de vida.

L’estómac... L’estómac el volia ple de cafès al matí, darrere els vidres i mirant com plora el cel, i de cerveses als vespres. De dinars familiars, de berenars familiars, de berenars sola, de berenars amb amics. D’arrossos al delta de l’Ebre, de xupa-xups de coca-cola, de xiclets de maduixa, de coques de l’àvia. De galets de Nadal, de canelons de Sant Esteve, de pa torrat a la llar de foc i de carn a la brasa. De croquetes, de xocolata, de gelat de vainilla, de torró de Nadal. De macarrons, de llenties i de pastanagues. Volia tenir l’estómac ple de colors, no només ple del verd de les pomes, del blanc de la llet i de la translucidesa de l’aigua.

Li vaig dir: "Adéu, amiga anorèxia, ja no et vull més al meu costat. Estic cansada que em maltractis, que m’insultis cada vegada que miro d’omplir-me el cor i l’estómac, que m’enganyis dient-me que juntes serem més fortes, que juntes ens podem enfrontar a tot.

Sé que hi ha molta gent que em vol ajudar. Gent que no em jutjarà pel que menjo, per la talla de pantalons que duc, per si peso 46 quilos o bé 56. Aquesta gent que tinc tan a prop i que fins ara no he sabut veure em m'estima pel que sóc, per com sóc, per QUI sóc. M’estima perquè sóc jo, la Marina.


No et necessito, amiga meva, tot i que encara m'ho he de demostrar..."

Li vaig dir: "Vull que sàpigues, amiga anorèxia, que no et dic adéu sense recança, sense por. T’enyoraré. Et trobaré a faltar, perquè m’he acostumat tant a tenir-te al costat... Se’m farà estrany mirar el món amb uns ulls nous, desprotegits del teu llençol suau. Tinc pànic de separar-me de tu.

Sé que de tant en tant et trucaré. Que de tant en tant ens veurem, al lavabo, o davant la nevera. Però aquestes trobades seran cada vegada menys freqüents, més esporàdiques. I un dia seré capaç d’estimar-me tal com sóc. De mirar-me al mirall sense plorar.


Un dia seré capaç d’acceptar les meves coses bones i també les coses dolentes. De tolerar la imperfecció, el caos, els canvis de plans i les hores perdudes. De conviure amb els fracassos i de veure’ls també com grans victòries, perquè em permeten ser una mica més humana i una mica menys màquina.


Aquell dia, i només aquell dia, seré jo, sense pors, sense inseguretats. Aquell dia, i només aquell dia, podré considerar-te una amiga d’aquelles que mai no veus i a les quals, si un dia te les trobes pel carrer, promets que trucaràs però mai no ho fas. I no ho fas perquè la teva vida, en aquell moment, ja és tan plena d’amics que t’omplen tant el cor i l’estómac que ja no et cal ningú més."

Aquell dia ja arribat. Va ser el dia del naixement de l'Isaac.

És curiós com el fet de convertir-te en mare et fa ser una altra DONA, en tots els sentits. Canvien les prioritats, els valors, les creences. TOT. El teu món és el teu bebè. La teva imatge esdevé un somni, un record quasi irreal que només et ve al cap quan, de passada, et mires al mirall per comprovar que tens els cabells prou a lloc per sortir al carrer sense que et miri tothom. 

Però, de cop, quan el bebè ja no és tan bebè, aquella imatge, aquell somni, aquell record adormit, es desperta. Te'l mires de fit a fit, com si no el reconeguessis. I li dónes les gràcies per haver-te fet renéixer. Per haver-te regalat uns ulls blaus, unes mans petites, una cançó que mai no s'acaba, una rialla d'orella a orella, uns braços que et demanen consol, uns llavis que busquen el pit, uns dits que t'acaricien. Li agraeixes aquest regal del cel, de la terra, de les entranyes. Li agraeixes que t'ajudés a agafar-te de la mà dels que te la van allargar quan calia.   

Katie m. Berggren

 Dedicat a les meves companyes i a tot l’equip mèdic de l’Hospital de Dia de TCA de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, especialment al doctor José Antonio Soriano Pacheco i a la meva estimada Victòria...