Records de curs

Dissabte va començar el Curs de Formació sobre Lactància Materna organitzat per FEDECATA, al qual vaig assistir fa dos anys com a mama i que faig enguany com a assessora en pràctiques d'Alba (i com a mama també, és clar!). Em va agradar tornar a entrar al Fort Pienc. Alhora, però, se'm va fer estrany. Ahir hi vaig anar amb l'Olga. Fa dos anys, amb l'Isaac. Sembla que va ser ahir, i fa ja tant de temps... Sembla que no he fet res aquests dos (bé, tres) últims anys, i he fet tantes coses...

El curs em va portar records de quan l'Isaac era (més) petit. Llavors no caminava, sinó que tot just començava a alçar-se dempeus. No parlava (sembla mentida, però hi va haver un temps que l'Isaac NO PARLAVA!!!). Tampoc no menjava (per als que no compten la teta com a menjar). Llavors no dormia (per als que no compten compartir llit amb els pares i fer teta quinze cops en una nit com "dormir".) El Txema venia i feia una volteta amb ell, i entraven a la sala només quan el nen tenia gana. Normalment se li adormia a la motxilla i m'esperaven pel carrer. O es quedaven a la ludoteca del centre.

Recordo que jo patia. No era que no confiés en el Txema, al contrari. Però no feia gaire que m'havia separat de l'Isaac per primera vegada, per fer el curs de la Marisa Drago, i se'm feia molt dur passar estones sense ell. Començava a sentir-ne la necessitat, però després no m'hi trobava còmoda, jo, tota sola. Una força física i també mental m'atreia cap al bebè i no deixava que me n'allunyés.

És curiosa, aquesta força. La torno a sentir, ara, amb la nena. Fa que no et concentris en res quan no tens el cadellet sobre teu. Fa que et despertis a la nit deu segons abans que et demani pit. Fa que n'estiguis pendent fins i tot quan dorm amb el seu pare, com ara, que descansa amb el Txema amb el resum del Barça de fons.

I està bé que aquesta força hi sigui. Està bé que les mames no puguem anar al gimnàs fins a l'any d'haver parit. Ni dutxar-nos, ni anar al lavabo soles. Està bé tenir un son interromput, està bé escriure blocs a una mà, sopar a una mà, dinar a una mà, esmorzar a una mà. Està bé haver de sortir de casa sense pentinar-te perquè no et pots separar del teu bebè. Està bé no poder anar al cine, ni sortir amb amigues, perquè tens una nena enganxada tot el dia. Està bé que sigui així. Perquè res és el que era, i res mai més no ho serà. Res tornarà a lloc, sinó que tot canviarà de rumb: les nostres prioritats, els nostres anhels, els nostres valors. I està bé que així sigui. Perquè no podria ser d'altra manera...