El nostre part a casa

Em fa molta il·lusió compartir el text que ens va escriure la Marisa Drago, la nostra llevadora, mentre l'Olga anava fent feina per sortir al món. És un escrit molt especial que la Marisa ens va regalar i llegir quan la nena tenia pocs minuts de vida (extrauterina), mentre fèiem la nostra primera teta, pell amb pell, la petita embolcallada amb un mocador de seda que feia olor de sang, de líquid amniòtic i de felicitat.

Gràcies per tot, Marisa. T'estimem.

La mare en té ganes, i jo... Jo també... Quan la noto a ella preocupada jo també em preocupo, i li dic que tot va bé, però és que tinc una marona tan pendent de mi, del meu germà gran, l'Isaac, del pare... És a dir, ella pateix per tots. Per això jo vull complaure-la i néixer, i, ves per on, crec que avui, 28 d'agost, és un bon dia...

Us parlava de l'Isaac, oi? Doncs és el meu germà gran, i jo li estic molt agraïda, perquè, al deixar-me el camí assenyalat, jo ho trobo més fàcil, tot i que quan baixo a través dels ossos pèlvics noto que m'entrebanco, i és per això que vaig a poc a poc, però segura que ho puc fer. Ah! I això que us deia, per donar les gràcies a l'Isaac li porto un regalet que la llevadora li donarà quan surti.

A ella, la llevadora, l'hem avisada a les quatre del matí. Ens ha dit que tot just començàvem i que li truquéssim quan les contraccions, ara petites empentes sobre el meu culet, fossin de 30 a 40 segons de durada i de freqüència regular. Però, ves, nosaltres volíem tenir-la a prop i l'hem cridada mitja hora més tard. Així que a dos quarts de cinc de la matinada ens ha dit que venia a veure'ns.   

I, dit i fet, ja hi som tots! La llevadora m'escolta el cor. Batego entre 120 i 132 pulsacions per minut. Faig acceleracions, que es veu que és bon senyal. Ara, d'obrir la porta, anomenada cèrvix, res. I és que sóc molt amunt i no acabo de posar-m'hi de ple, dins d'aquest petit forat, que, ai Senyor! He d'orir deu centímetres! Uf, que ja veig la feinada de tot plegat.

Cap a dos quarts de deu el pare, després d'acompanyar el germà a casa dels avis, ens ha preparat la banyera. La mare no s'hi posa amb gaire convicció, però allà dins les contraccions són més regulars, més espaiades, però igual d'intenses. No arriba a dues hores, però ja volem sortir... La veritat és que la mare m'acompanya molt bé, però, què voleu que us digui? A mi no em fa patxoca baixar.  Sento que em costarà més del que em pensava.

No cal ni dir que m'escolten el cor moltes vegades, i sempre batego bé. Durant la contracció dos cops he baixat a 118, però tot seguit m'he posat a 136 i 140. Dins l'aigua he pujat fins a 158 i 160. 

La Marisa ens ha dit que, tot i no haver obert gaire el foradet, no ens hem de preocupar, que la cosa està en el meu descens i no pas en cap dificultat de la mare. És clar, si és que la meva mare té un cos perfecte per ajudar-me...

I ara, a dos quarts d'una del migdia, la mare diu que no pot més. Bé, ja fa estoneta que ens ho va dient, però la llevadora li diu que sí que pot, i el pare està superamorós amb ella i li diu que s'agafi a ell i que ho fa molt bé.

Així arribem a deu minuts per la una, quan, sense convèncer-la que sí que podem, la Marisa li dóna unes darreres boletes d'homeopatia i li diu, molt seriosa, que si això no funciona haurem d'anar a l'hospital. Ai, quan la mare sent "l'hospital"... S'abraça al pare i li diu que té ganes d'empènyer. I, llavors, tots contents, perquè jo, que acabo de tencar el saquet del líquid on he estat nedant tots aquests mesos, poso la certesa que ara sí, ara naixeré de debò. 

I apa, tots a l'una, la mare m'acompanya i jo començo a sentir fresqueta al clatell, tot i que la mare nota quelcom molt diferent. La Marisa els ofereix tocar-me el caparró, però no podem ni escoltar-la, ara, oi, mare?

Així doncs, dues apretades més i surto, primer el cap, amb els punys d'ambdues mans sobre les galtes -ara veieu per què no podia baixar més de pressa? I, de sobte, tot el cos.

Em sento molt afortunada, pares estimats, per la rebuda que m'heu donat. No m'equivocava, no, a l'escollir-vos. M'agrada el meu nom, Olga, i, tot i que ja m'he agafat fort al pit i sé que no passaré gana, el meu pes al néixer és de 3.320 grams.

Gràcies, pares. Gràcies, Isaac. Us estimo.

A casa nostra, el 28 d'agost del 2011 a les 13h 05min.