La mama campiona

La mama campiona pareix el seu fill dreta al menjador de casa seva. La mama campiona sobreviu, lligats els braços, a una cesària que la marcarà tota la vida. La mama campiona es dutxa dues hores després del part, feliç. La mama campiona no pot alletar el seu fill. Se l'han endut. No sap on és. Li fan mal els punts, però no és per aquest dolor que plora. La mama campiona serra les dents cada cop que el seu bebè se li agafa al pit. Té frenell, però encara no ho sap. I entoma amb la millor cara que la situació li permet els "amb bibe també pugen bé, no cal que aguantis el mal". La mama campiona té clivelles que sagnen, els mugrons enrogits, però tot va bé, el pediatra diu que la postura és correcta.

La mama campiona no vol que la vagin a veure. No vol visites a casa, i ha de lluitar contra familiars i amics que, sense cap mala intenció, trenquen la intimitat que ella i el bebè necessiten per conèixer-se. La mama campiona prepara cafès mentre la petita passa per braços desconeguts que l'alcen i li criden amb veus desconegudes i la miren amb ulls desconeguts i la toquen amb mans desconegudes  i ella plora perquè vol la mama mama mama! On ets, mama?

 

La mama campiona es lleva d'hora, tot i que no ha dormit més d'una hora seguida, i fa l'esmorzar del fill gran. El duu a l'escola, va a comprar amb el bebè penjat, fa el dinar, els llits, escombra i frega i treu la pols mentre pensa que, amb el primer fill, era una mama campiona que només donava teta, totalment connectada al petit. La mama campiona ho enyora... La mama campiona dutxa els nens mentre pensa què farà per sopar; fa el sopar mentre pensa quin conte llegiran; llegeix el conte als nens mentre pensa què li farà al marit per sopar; prepara el sopar del marit, que està a punt d'arribar, mentre pensa quina roba els posarà demà, mentre es fa una camamilla i mira el Polònia i entra i surt de l'habitació per assegurar-se que dormen tranquil·lament, aliens a tot el que ella fa i pensa alhora.

La mama campiona ha de sentir-se dir, estoica, que els seus fills estan massa consentits, que han de dormir sols, que fan massa teta, que haurien d'anar a l'escola, que no mengen res, que no és bo que no tinguin horaris, que no els renya mai i que quan pensa tornar a treballar. I és que, si no tira d'estoïcisme, la tempesta pot ser grossa, i les conseqüències, també. Al capdavall, no és tan important. És una mama campiona i ho pot suportar tot.

Però la mama campiona, de vegades, desitja anar-se'n a passar una temporadeta en un convent de monges. Meditar tot el dia, oblidar-se de la criança, els nens, el papa i els avis, llegir els 5.000 llibres que se li acumulen als prestatges i caminar caminar i caminar sola sense aturar-se a cada portal, a cada botiga, a cada moto de moneda, a cada placeta amb gronxadors i a cada placeta amb tobogan. Necessita tornar a sentir-se, retrobar-se, recordar que ella també existeix. Però, cada cop que la mama campiona pensa aquestes coses se sent tan culpable... Per què l'única cosa que no podem fer les mames campiones és deixar de sentir-nos responsables de tot?

Si necessiteu una mica d'ànims, mamis campiones, us recomano que llegiu (si podeu!):

Lo que hacen las madres (Sobretodo cuando parece que no hacen nada), de Naomi Stadlen
Mujeres que corren con los lobos, de Clarissa Pinkopla Estes