La continuació...

El fet que l'Isaac volgués sortir al món de manera poc convencional va determinar la nostra visió de les coses. Ens vam adonar que no tot és com ens pensem; que no tot funciona com ha de funcionar; que els que ens pensem que en saben potser no en saben tant, i que les mares, els pares, i els avis, les àvies... hem de retrobar-nos amb el nostre instint, el que ens fa més animals i no tant humans, el que ens fa parir i criar els nostres fills com nosaltres volem i no com els altres creuen que els hem de parir i criar... 

Primeriza y de culo, cesárea seguro

(El nostre part de natges)

Mai abans no havia sentit un amor tan intens, tan colpidor. Aquells ullets, aquell cos menut sobre el meu pit… Una realitat llavors confusa havia de capgirar la nostra vida, havia d’alterar el nostre ritme i enderrocar tot allò en què m’apuntalava. Aquells ullets, aquell cos menut sobre el meu pit... Tot s’havia de tornar tan salvatge...

Teníem previst un part a casa amb una llevadora independent. Però l’Isaac, per alguna raó que desconeixem, va decidir tirar pel dret, ser diferent, i es va asseure dintre meu per néixer amb els peus per davant.

Vam provar-ho tot perquè es girés, sempre guiats pels consells dels professionals de Marenostrum, amb els quals estàvem fent el curs de preparació al part. Postures tan inimaginables com incòmodes, tombarelles a la piscina, homeopatia, acupuntura, moxibustió (encara avui recordem amb un cert sabor agredolç l’olor penetrant d’aquella mena de barra d’encens enorme que em cremava els dits dels peus uns quants cops cada dia); fins i tot ens vam atrevir, no sense por, a fer una versió externa.

L’Isaac ho tenia clar, estava convençut del que feia, segur d’ell mateix, i, per més que li ho demanéssim, per més que li féssim saber com desitjàvem que tot fos fàcil, natural, íntim, animal, per més que li mostréssim el camí que havia de recórrer per poder-nos conèixer, ell no canviava de parer.

Després d’un embaràs plàcid, sense entrebancs, els últims mesos van ser un cúmul de nervis i d’incertesa. Els obstetres públics i privats amb qui ens visitàvem parlaven invariablement de cesària, i no s’estaven de mofar-se de la nostra angoixa sense adonar-se que la seva manca de respecte i delicadesa era com un dard al cor d’uns pares primerencs i desconcertats davant la poca professionalitat que regna en el món de l’obstetrícia, diguem-ne, “moderna i maquinitzada”.

“Primeriza y de culo, cesárea seguro”, reia un metge que ens va visitar al CAP.

“Va, dona, que avui en dia les cesàries no són com abans, la cicatriu ni es veu, et podràs posar el biquini! I no tindràs dolor!”, m’havia de sentir dir de familiars i amics benintencionats.

Però jo volia parir el meu fill. Sabia que n’era capaç. Sóc una dona, una mamífera, i, com a tal, puc fer el que la natura dicta, i no el que la incompetència i la desinformació tenen preparat per als nadons del segle xxi.

Desitjava viure amb intensitat el dolor que m’havia de guiar fins al clímax, que havia d’acompanyar l’Isaac en el camí cap a una nova vida. Anhelava l’olor de la vida, la penombra del meu territori, l’ajuda constant i silenciosa del Txema al meu costat, sempre, els gemecs que sortirien del meu jo més amagat... No podia ni imaginar-me com em sentiria si finalment el meu nen petit m’era arabassat per unes mans fredes i instrumentalitzades. Només sabia que, per molt que la cicatriu no es veiés, mai no s’esborraria.

Ja cap a la setmana 40 d’embaràs, i al límit de la nostra desesperació, la Mireia Marcos ens va obrir les portes del cel. La nostra llevadora no veia bé la idea de fer la dilatació a casa, i ella ens va oferir la possibilitat de fer-la amb Marenostrum. Per al part, ens va posar en contacte amb la Carme Guasch, una ginecòloga humana i respectuosa i amb una gran experiència en parts de natges.

Per fi podíem respirar tranquils. Ens havíem tret un gran pes de sobre. Teníem les coses clares i semblava que, de cop, ens havien marxat tots els dubtes i les pors. Només havíem d’esperar.

El dia 8 de febrer del 2009, diumenge, vam anar a Collserola a caminar una mica. Jo em sentia feixuga, però, alhora, tenia prou energia per encarar-me a les pujades, i ganes de respirar, d’escoltar, de contemplar la nostra ciutat, llavors als nostres peus... Era una criatura que buscava arrelar-se a la terra.

Al migdia, despres de dinar, van començar les contraccions. Sabia que el moment s’apropava, que faltava poc. No eren fortes. No eren seguides. Però estàvem a unes hores de conèixer l’Isaac, el nostre petit rialler.

El Txema i jo vam passar la tarda tranquil·lament a casa. Vam mirar una pel·lícula, vaig enllestir quatre coses, vam fer una mica de sopar i ens vam ficar al llit d’hora. Volíem dormir una mica per si el part avançava de pressa, i érem conscients que, tard o d’hora, hauríem de marxar cap a l’hospital.

Cap a la una de la matinada el dolor ja era molt més fort. No podia pensar en res més, i per suportar les embestides havia d’agenollar-me a terra recolzada al llit, respirant pausadament i fondo. Vam omplir la banyera, però no m’hi sentia còmoda i m’hi ficava a estones i en sortia de seguida.

Vam trucar a l’Alícia, que, després de fer-me un tacte, va dir-nos que estava d’un centímetre (potser n’eren dos, no ho recordo bé). No me’n sabia avenir. Tantes hores de contraccions, i només havia dilatat UN centímetre! En aquell moment em va caure l’ànima als peus. Vaig defallir. Em pesava massa el fet de saber que hauríem de sortir de  casa en algun moment per anar a la clínica, on em posarien l’epidural, com ja m’havia anunciat la Carme que es feia per protocol en els parts de natges. I jo em preguntava: “Per què? Per què? Per què aquest dolor, si de totes maneres d’aquí a unes hores m’anestesiaran?” Havia perdut la fe en mi mateixa, havia oblidat el sentit de tot allò, em sentia fràgil, petita i tan incapaç... “No puc més, no puc més, no puc més...”  

El Txema anava anotant, diligent, els minuts que passaven entre contracció i contracció i l’estona que durava cada una. Alhora, estava per mi. El necessitava tant... Sobretot quan el dolor era més fort, em deixava anar sobre ell, tot el meu pes sobre el seu cos, era el puntal que em sostenia i que m’alenava. I és que el sofriment no s’acabava mai. Se m’estava fent etern, i amb cada batzegada jo minvava, m’empetitia,  m’esmicolava.

Ara hi penso i m’enrabio d’haver flaquejat d’aquella manera, d’haver viscut part del procés com una lluita de la qual el dolor havia sortit vencedor. Potser va ser la idea de l’hospital, l’hospital, l’hospital, l’hospital la que em va vèncer... La maleïda epidural rondant-me pel cap i apoderant-se de mi... No vaig poder desconnectar del tot la meva ment, i hauria volgut alliberar-me’n per entrar en sintonia amb el meu cos, l’Isaac, la terra, el vigor que posseïm totes les dones...

Una mica abans de les vuit del vespre de l’endemà, dilluns (feia ja 28 hores que érem a casa dilatant) em van venir unes ganes irreprimibles d’empènyer. El Txema de seguida va trucar a la Maria (no sé per què no vam tornar a trucar a l’Alícia...), que va preguntar si volia que pugés a casa a fer-me un tacte. Però jo ja m’estava vestint, sabia que no hi havia temps per a res més.

Vam sortir al carrer. M’ajupia sovint per empènyer, fora de mi, no veia res ni ningú, tot era fosc, tos s’esvaïa, irreal. Empenyia fort, fort, i tot es fonia, desapareixia, només jo i aquella força brutal que em feia cridar com mai no ho havia fet. Cridava i empenyia, i udolava i empenyia, i udolava i cridava...

Al cotxe, en un viatge cap al més enllà de quatre grapes als seients del darrere, sentia que em moria. Em pensava que em moriria allà mateix. Ja res m’importava, tot m’era igual. Només sentia pressió, dolor, la ment en blanc, llavors sí, i el meu sexe bategant, aquell anus a punt d’esquerdar-se... Em moria.

“I l’epidural? Quan em posaran la puta epidural??? No vull! No puc!!! No vull l’anestèsia!! Nooo!!! Vull la puta epidural!!!”

Embogia. Odiava. Hauria matat. Hauria assassinat. Dolor. “No s’acaba ja? No puc més!!! Sóc dona, però no sóc res. Però sóc dona i ho sóc tot. Isaac! Ja arribes???”

Com em penediria més tard d’haver demanat la peridural...  A més, va resultar que l’estona que vaig estar esperant l’anestesista va ser la pitjor de tot el part. Veia el cim de la muntanya allà, a tocar, però mai no hi arribava. La Carme em va fer un tacte, durant el qual l'Isaac va avisar que ja sortia fent-se caca dintre meu. En el mateix moment vaig trencar aigües, i l'Isaac va treure un peu! El vaig tocar... Quina alegria, quina emoció, quina felicitat... Totes aquestes paraules no descriuen el que vaig sentir en tocar aquell peuet diminut i moll que buscava la llum.

Va arribar l'anestesista. “No et moguis! Estigues quieta!” És el més difícil que he fet mai. Punxada, llitera, de pressa de pressa cap a la sala de parts, corretges ajaguda en litotomia, gent, rostres i més rostres, oxitocina en vena al braç, pantalles, fred, fred, fred...

No hi havia dolor, i em demanaven que empenyés. No hi havia dolor, no notava res. De cop, una bufetada de crua realitat em va transportar al món racional, em va obligar a abandonar el meu món interior i em va deixar un buit que tampoc no sóc capaç de descriure amb paraules. Va ser com si el part s'aabés amb aquella punxda a l'esquena.

I em demanaven que empenyés, i no hi havia dolor, no sentia res, no notava res. Estava esgotada, però mirava de concentrar-me en aquell mirall enorme que mostrava el meu sexe obert i palpitant per on anaven sortirnt ara un peu, ara l'altre, ara el cul, ara el cap!

Tot va anar tan de pressa... La Carme i la Maria es van endur l'Isaac després d'haver tallat el cordó. Es veu que li calia reanimació. Devien ser uns minuts, potser només un instant, però jo patia, patia, patia. Volia veure el meu bebè, i només albirava cares que mai més no recordaria.

Me'l van donar embolcallat amb una mena de paper d'alumini metal·litzat que no tenia res a veure amb el que jo esperava que seria el nostre primer contacte pell a pell. El vaig mirar, contemplar, quasi adorar... La meva criatureta preciosa, menuda, indefensa... Un cadellet encisador que es va enganxar al pit de seguida i que em va fer redescobrir l'AMOR. Vaig quedar extasiada, radiant, no hi havia ja cares desconegudes, ni soroll, ni aire ni olors. Només el meu AMOR i jo.

Tots aquests mesos he reviscut el nostre part un milió de vegades. Sempre m'envaeix una dèbil sensació de melangia, una certa tristesa, tot i que vam poder escapolir-nos de la tan temuda cesària o -i se suposa que això és el que compta. M'he arribat a sentir tan culpable, tan fracassada com a dona i mare, en recordar com vaig desitjar l'epidural... Fins i tot la Carme em va dir més tard que no la necessitava, que quan vam arribar a l'hospital l'Isaac ja sortia. Però me l'havien plantejat com un procediment de rigor, ineludible, i jo, en plena dilatació, la tenia assumida com a tal.

Només em sap greu no haver tingut ningú al costat que em digués que no em calia, que podia parir l'Isaac sense “allò”, que el pitjor ja havia passat i que el podria abraçar en menys de mitja hora. Necessitava una mica d'ànims per poder tornar a confiar en mi mateixa com a dona, com a mamífera. Necessitava una mà que estrenyés fort la meva i que em guiés, que no deixés que el meu part s'esvaís. Només em sap greu això. Perquè jo anava a les palpentes.

Amb el temps, he pogut desar al calaix dels mals records la sensació desagradable d'estar envoltada de gent que m'observava, de necessitar l'Isaac i no tenir-lo, i, també, la lluita contínua que va ser la nostra estada a l'hospital per tal que es respectés la nostra manera de fer, no sense ser considerats uns pares irresponsables pel fet de tenir criteri propi.

Amb el temps, el que em queda és un nen que és la meva VIDA, el meu TOT. M'emociono només de pensar-hi, l'enyoro quan no és amb mi, quan no el tinc a prop per acariciar-lo, per ensumar la seva oloreta quan s'acaba de llevar, per tastar els seus peuets i les seves manetes plenes de sorra del parc, per aprendre amb ell, i riure amb ell... L'agafo a coll, m'abraça, i ballem, ballem, ballem junts fins a l'infinit. Ballem junts, amor meu...

Gràcies Isaac, per ensenyar-me cada dia a ser mare i millor persona. Gràcies, Txema, per ser tu i estar amb mi. Us estimo.

Marina Àlamo Sala

Octubre 2010

Aquest relat està publicat, en castellà, a Las Mil y una noches de Sueños de Luz, de Maria Calvo i Sonia E Waters (Editorial OB STARE).