ISAAC

Cuánto se gritó diciendo nada / No pudimos ver con tanta luz / Yo buscaba el cielo en tu mirada / Y nunca sabré lo que encontraste tú.

Ballem abraçats. Els ulls clucs, el cor serè; res ni ningú, el món es fon amb la nostra escalfor i desapareix. Només tu i jo. Respires tranquil, petit meu, sobre el meu pit exuberant que es deu a tu. Fas olor de llet, de vida, de sol i de colors. I mentre t’ensumo, hi penso, ho recordo, i tornes a néixer, una vegada i una altra. Només fa dos anys que hi ets. Però ja fa dos anys.

Dins meu et sentia; dins meu t’estimava; dins meu et necessitava com necessito ara cada segon del teu alè. Però semblava que el temps s’havia aturat. Dues ànimes t’esperaven, et desitjaven, a tu i només a tu, petit meu, i tu reies, dins meu, i dormies i descansaves, calent, humit. Dins meu.

Com un huracà de joia, aquell dia el vent bufava amb força. Un sol radiant omplia el cel d’il·lusió, d’una pau que res podia pertorbar. Havia de passar llavors. No podia ser d’una altra manera. Un pressentiment...

El dolor se m’apoderaria, i el plor, i la por, i la sang i les ombres i la foscor d’un món tan íntim, tan nostre, que ningú més hi havia d’entrar. El meu cos, talment un volcà en erupció, esclataria, es trencaria, es partiria, es doblegaria, cridaria del dolor més plaent i més viu que existeix, i en rajaria la lava bullent, roja i espessa, una lava que m’havia de fer més dona del que mai havia estat.

Que te traigan flores las mañanas / Que no pases noches sin dormir / que el sueño se pose en tus pestañas / Que uno de esos sueños, que me sueñe a mí…

I t’acarono, i et miro i t’adoro, petit meu, mentre ballem abraçats, l’un contra l’altra, tu i jo un de sol un altre cop. I els recordo, de nou, sí, els teus ulls, ara clucs, buscant el pit càlid i tou que t’havia de transportar riu de calostre avall, cap a l’arena fina i suau on reposen els cadells que han nascut per estimar i ser estimats.

Tu, petit meu, rialla que omples el meu jo, em vas fer més dona del que mai havia estat, perquè em vas fer mare, mare, mare, mare...

I amb tu, jo també vaig tornar a néixer, darrere la llum i la quietud que m’havien de dur al teu costat. Crits, xiscles, gemecs... En perdre la noció del temps i de l’espai vaig deixar de ser humana i vaig ser només mamífera, de quatre potes a terra empenyent i empenyent amb força per veure’t i per tenir-te i per besar-te i...

De quatre potes, les entranyes al descobert, la vergonya deixa de governar en mi, tinc calor i fred i gana i set i por però aviat hi seràs tu, petit meu, i ploro i ploro perquè em fa mal i defalleixo i estic esgotada i vull dormir i dormir i dormir i despertar-me al teu costat i que em miris immens i em riguis i t’estimo tant petit meu...

Si te cabe el cielo en un abrazo / Siempre habrá una estrella para ti / Si 14 vidas son dos gatos / Aún queda mucho por vivir.    

I et bressolo, petit meu, mentre ballem abraçats, i obres els ulls i em somrius, i amb aquest somriure m’enrojoles tota, el meu raig de llum en l’obscuritat, ràfega pura d’infantesa engendrada amb el plaer de l’orgasme i amb la pressa de l’amor. Amb les manetes cerques la deu de llet que et nodreix, i fixes la mirada en mi i em fas tan feliç...

Isaac. Somriure. Rialla. Alegria. Llum. Glòria. Ritme harmoniós que m’ha de fer ballar, brisa divina que em farà ressuscitar cada cop que mori, aixecar-me cada cop que caigui, estimar cada cop que odiï, que m’agafarà la mà quan no trobi el camí. Sóc tu, i ets jo, i serem els dos l’una per l’altre amor incessant que brolla del fons de la Terra, amor que aclapara, amor que ofega, res no m’espanta si ets amb mi. T’estimo tant, petit meu... 

Desembre del 2009