L'última vegada que vaig anar al CAP per revisió (de l'Isaac; amb l'Olga encara no hi hem anat mai) va ser justament quan, per edat i segons les recomanacions de l'OMS, li tocava començar a menjar sòlids. De fet, li faltava una mica encara, perquè tot just havia fet els sis mesos, i representa que l'alimentació complementària (AC) s'ha de començar a introduir al final del sisè mes.
Per sort no ens va tocar la infermera que, ja als quatre mesos, ens va fer entrega del menú a base de poma, pera i plàtan triturats que el nen havia de seguir. Petit com era (i és!), sort que vam dir "sí sí sí moltes gràcies" i després no li vam fer ni cas, que ens hauria desaparegut el bebè! Per sort no ens va tocar la pediatra que, als cinc mesos de l'Isaac, ens deia que al seu país amb quatre mesos ja donen als bebès farinetes de xai i verdures, "y así salen de grandotes".
La visita, amb un home agradablement tolerant amb els antivacunes, collitadors, defensors de la teta, hippis naturals naturalistes, usuaris d'homeopaties divereses i papes i mames cangurs, va transcórrer plàcidament, no sense els meus "sí sí moltes gràcies" habituals, referits en aquest cas a les preguntes "ja menja triturats?", "ja heu introduït el plàtan?" i "ja feu fruita al matí i cereals al migdia i a la nit?".
De fet, ni l'Isaac ni l'Olga saben què és un triturat (bé, si no és que la patata i mongeta que el Txema tarda una hora a aixafar amb la forquilla compta com a triturat); l'Isaac odia el plàtan, i això de la fruita - cereals - cereals no ho hem fet mai a la vida. Per què ens entestem a fer la dieta dels nens tan i tan avorrida? Per què no els creiem capaços de menjar com els adults? Per què no els donem el dret de mejar com nosaltres?
Gaudeixo tant veient com l'Olga agafa el plàtan (a ella sí que li agrada!) amb les manetes, se'l fica a la boca, el llepa i el xucla fins a regalimar-li baveta groga i dolça... M'encanta la manera com l'Isaac fa equilibris amb la cullera intentant que no li caigui tota la sopa, com prova de fer "cargolí cargolí" amb els espaguetis i com punxa les patates amb suc de la iaia amb la forquilleta. És impagable la cara de la nena amb la mandarina a la boca. No té preu veure-la aguantar ella sola la cullereta plena de patata, o, encara millor, contemplar-la mentre intenta posar-se la patata sencera a la boca!
Però no estem acostumats a fer-ho d'aquesta manera. A donar un plat ple de menjar sense triturar als bebès més petits i deixar que en facin el que vulguin. La nostra societat és més de passar la poma el plàtan la pera la taronja la mandarina la xirimoia el maracujà la síndria el meló pel túrmix, no fos cas que les fruites fossin distingibles i els sabors perceptibles, no fos cas que els nens se'ns ofeguessin, i avall. "Una per al papaaa, una altra per a la mamaaa, una altra per al tieeet, una per a la germanetaaa, una per a la veïna del cinquèèè..." "Brrrruuuum!!! Que vé el cotxeee!" No només tractem els nens com si fossin estúpids, sinó que inhibim tot el seu poder de decisió obligant-los a menjar quan no tenen gana, donant-los, i no pas oferint-los, aliments que no els agraden, o no deixant que siguin ells els que es posin la fruita -sencera- en qüestió a la boca.
He parlat amb mames angoixades perquè els seus nens no s'acaben els purès. Perquè no saben en quin ordre han d'introduir les fruites, els cereals, les verdures, ni en quines quantitats. He vist papes desesperats perquè els seus petits no ingereixen els grams exactes de pollastre que el seu pediatra els ha indicat. I podria ser tan fàcil... Tan fàcil com donar el pit!
La nostra recepta ha estat, amb l'Isaac i ara amb l'Olga: menjar amb el nen o la nena a la falda des del primer dia (no és tan incòmode!). Ens han vist sempre menjar, han compartit sempre taula amb nosaltres, han tingut a l'abast aliments que ells podien agafar amb les mans i ingerir sense perill d'ennuegament, han pogut tastar de tot. Pel que fa a les al·lèrgies, de vegades hem seguit les recomanacions (peix, ous... a partir de l'any) i d'altres ens les hem saltat olímpicament (el primer que va menjar l'Isaac va ser préssec; el segon, pa amb gluteeeen!).
Això sí, també de dir que el merder després de l'àpat és gros. A casa els avis és més fàcil, que la gossa escura les sobres. Però a casa nostra toca escombrar i fregar després de dinar!
Si necessiteu més informació sobre tot això, us deixo uns enllaços:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada