HORROR A L'HOSPITAL DE DÈNIA

A PUNT DE PLORAR, ESGARRIFADA, PETRIFICADA, HORRORITZADA...

Així estic després de veure les fotografies de l'exposició que es va fer fa uns mesos a l'Hospital de Dènia. No en sé detalls, però les imatges en aquest cas valen molt més que mil paraules. És, per no dir-ho d'una altra manera, vergonyós, que en un hospital públic que, a més, és un referent en temes de lactància, gràcies a la tan coneguda i defensada tasca de José María Paricio (qui, que quedi clar, estava en contra de l'exposició), s'hi hagi exposat una atrocitat com aquesta.

Un penis excitat amb pastissets de pits de dona a les mans, menors d'edat menjant fetus humans, el penis en qüestió compartint taula amb les menors i ejaculant d'emoció en veure tanta teta i tant de pastís de mamella, una safata plena de cervells de nens a punt per ser menjats, dos gossos llançant-se amb vés a saber quines intencions sobre una dona parint...

No entenc quina era la finalitat de l'exposició. No sé si això és art, i no m'hi fico. No sé si algú, a part de la tal Rosalía Banet, la creadora de tal orgia lacto-porno-caníbal i quasi pedòfila, gaudeix contemplant escenes com aquestes, i tampoc no m'hi fico. No em fico a pensar si algú es pot excitar amb això. Cadascú que faci la seva vida i que es masturbi com vulgui, que tampoc no en dic res. Però que no em venguin que això és un projecte "per reflexionar sobre l'acte cultural que és menjar". Que no em prenguin el pèl, que puc ser moltes coses, però no idiota. Això em farà pensar "si som el que mengem"? D'aquí n'he de treure que la Sara i l'Ana, les menors, "comparteixen els seus plats amb el seu propi dolor, la seva soledat, les seves pors i les seves frustracions?"

Penso en mares amb parts dolorosos, traumàtics. Penso en dones innecesariades. Penso en lactàncies doloroses, de mugrons sagnants. Penso en bebès prematurs al llindar entre la vida i la mort. Penso en bressols buits. Penso en menors d'edat, i en majors, de qui s'ha abusat sexualment. Penso en homes i dones, mares i pares, nens i nenes, i espero, sincerament, que no hagin vist la mostra. Perquè n'hi haurà molts que, com jo, no se la podran treure del cap.

Com a mare, com a dona, com a ésser humà, considero una falta de respecte injustificable aquesta exposició, que pot ferir moltes sensibilitats, obrir moltes ferides, crispar molts ànims, fer vomitar, plorar, escandalitzar molta gent que ha lluitat, lluita i continuarà lluitant per dignificar la lactància, l'embaràs, el part, la dona dins la societat, per reclamar el respecte cap als menors per davant de tot.

Reivindico el meu dret a alletar sense excitar cap penis. Dret que les nostres criatures siguin humans respectats des del primer dia de vida, no pseudopersones que poden compartir taula amb un membre ejaculador. Dret que les dones puguem parir on i com vulguem sense ser ridiculitzades ni menystingudes pel setge atroç dels predadors de bata blanca amb fam de sang de femella. Dret a allargar tant com vulguem les nostres lactàncies sense ser víctimes de prejudicis i ignoràncies, dret a alletar els nostres fills lliurement. Dret que els meus pits no siguin pastissets, que els cervells dels meus fills no estiguin en una safata a punt de ser devorats, sinó que siguin valorats en tant que ments lliures i creatives. Dret que cap artista amb anhels de modernitat carregui contra el dolor dels altres en un espai poc adequat.

Repeteixo, no en conec detalls, no sé encara com va anar tot, qui va donar suport a aquesta "causa" ni amb quins diners ha estat pagada. Aquestes són les paraules en calent escrites de pressa pels dits tremolosos d'una mama enfadada, no, emprenyada, indignada, que acaba de veure les imatges més grotesques situades en el context més surrealista que mai m'hauria pogut imaginar.

Gràcies per espatllar-me el dia.